La incompetència de determinats gestors del sistema i la falta de control per part dels governs ens ha introduït en aquesta crisi.
Albert Einstein reclamava imaginació per a sortir de la crisi i no lamentacions, pròpies d'incompetents. Però la incompetència d'uns és la que ens ha portat a aquesta situació i aquests no es lamenten, perquè ja han fet el seu agost. Fins i tot, alguns d’aquets artífex de les "subprime", estan al front de la gestió de les enormes inversions públiques orientades a pal•liar-la, relativitat paradoxal aquesta.
Si que és cert que la crisi opera miracles relatius: Conversions dels “neocons” al proteccionisme. La “ma invisible” sembla que també esta en crisi.
A nosaltres, Eisntein, no ens deixa ni la possibilitat de lamentar-nos, sol ens queda, com sempre, el treball, si tenim on executar-ho. Però sorprèn que Einstein no parli de la tecnologia com amortidor dels efectes d'aquest desgavell i motor impulsor de la sortida.
Les dues principals raons de l'actual crisi econòmica són: una excessiva emissió de diners barats i una proliferació i expansió incontrolada d'artificiosos i insubstancials productes financers.
L'abundància de finançament a baixos tipus d'interès -fins i tot negatius en termes reals-, àdhuc afavorint una inusitada sobrevaloració de certs tipus d'actius -principalment immobiliaris- no ha comportat, com sosté la teoria monetària, a una elevada inflació. El cas és que aquesta abundància de diners barats, típicament inflacionista, ha coincidit en el temps amb una nova onada tecnològica que, juntament amb la globalització de l'economia han operat el miracle -no previst pels monetaristes- de compensar amb les seves enormes caigudes de preus i guanys de productivitat les típiques conseqüències inflacionistes derivades dels excessos comesos pels bancs centrals.
Donada l'extraordinària proliferació d'aplicacions i usos de les TIC, les millores de productivitat operades en totes les economies han estat enormes, ja que a diferència de les pretèrites ones tecnològiques, aquestes afecten simultània i positivament -encara amb diferent graduació- a tots els mercats i no només a la indústria, sinó també a els serveis, que en els països més avançats representen una elevada i creixent proporció del PIB.
En aquestes circumstàcies, és obligat preguntar-se pel que hauria estat de l'economia mundial si l'expansió artificial del crèdit que ha donat lloc a la crisi no s'hagués produït. Sembla raonable pensar que, en absència de la inflació fiduciària, la deflació produïda per les TIC i la producció dels països emergents hauria possibilitat un llarg i sense igual cicle de creixement a escala mundial, ara interromput.
Tot és relatiu, fins i tot la crisi.
Bon Any i Bona crisi ¡¡¡¡
Albert P. Novell
Entrades
